Ibon Llauset. Parc Natural Posets Maladeta

Un racó de pau i solitud, a pocs kilòmetres del poble d'Aneto.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

El pont de l’esperança.

Aquest any he tornat a visitar Mostar. No estava previst, però va venir “de passada” i vaig poder tornar a veure el tan admirat pont sobre el riu Neretva, un riu d’aigües maragdes i fredes, molt fredes; diuen, que és un dels rius més freds del món: a l’estiu sol arribar màxim als 7-8 graus.

A Mostar, per poder passar amb més facilitat d’un cantó a l’altre del riu, els turcs hi construïren al segle XVI un pont, pont que va ser destruït l’any 1993 dins la dolorosa i cruenta guerra de Balcans. I no va ser fins l’any 2004 que es va reconstruir novament el pont. Durant aquells més de deu anys i fins que no s’acabaren les obres els enginyers militars espanyols, destinats en missió de pau en aquesta zona, hi construïren un pont provisional de fusta. Era l’única possibilitat de comunicació de la ciutat per bé que els altres cinc ponts també havien estat destruïts.

El pont, però, no és només una via de connexió entre un cantó i l’altre de la ciutat, és el pont que uneix la vida d’una part de la ciutat i la vida de l’altra part. Sense pont no hi ha comunicació, hi ha trencament, hi ha aïllament... Per això la construcció d’aquest pont ha representat molt més que el refer una via d’enllaç.

Tal i com es pot veure en el documental Els ponts de Mostar, la seva reconstrucció iniciava un pas cap a reconciliació entre les dues parts de la ciutat: la de l’orient, habitada actualment per bosnis-musulmans, plena de vida, de mesquites i els seus minarets, i la part de ponent habitada per bosnis-croates, majoritàriament de religió catòlica, amb algunes esglésies, grans avingudes i molts edificis per a refer. El pont representa refer els llaços entre famílies que la terrible guerra va estroncar i tornar a compartir moltes de les coses que fins fa pocs anys eren comunes per a tots els habitants de la ciutat de Mostar. Per això el pont de l’esperança, o el pont de la pau, o el pont del futur; el pont que ha de curar tots els ressentiments que encara avui perduren en tots aquells que varen viure la guerra. Cal seguir construint ponts per tal que el malson viscut pels ciutadans de Mostar pugui ser superat per sempre.

 

LA PLATJA

Pels que tenim la sort de viure prop del mar aquests dies de calor intensa no hi ha res millor com “anar a mar”, que és com ho diem la gent de la comarca.

Poder gaudir d’una estona d’aigua fresca –enguany malgrat la calor, l’aigua manté encara una temperatura fresqueta- no té preu. I és veritat: anar a la platja té per a molts cost zero, sobre tot pels que hi poden anar caminant. Però fins i tot pels que venen de contrades interiors, la platja esdevé un lleure de baix cost (com es diu ara). Només han de pagar la gasolina si venen amb cotxe o pagar el bitllet si ho fan amb transport públic.

El cert és que les platges -a casa nostra- han esdevingut un bé universal del qual en gaudeix moltíssima gent (a d’altres països, les platges no són públiques i cal pagar per a poder-hi entrar). Al llarg del dia, a la platja,  hi arriba un munt de persones diverses: gent gran, gent jove, famílies, mares, pares, nens... Gent d’aquí i gent d’allà. Gent molt blanca i gent de color. I allà, ajaguts damunt la sorra, amb banyador, bikini o mono bikini, tots som iguals, no hi ha diferències; tots volem el mateix i tots fem el mateix: banyar-nos, prendre el sol, caminar per la sorra... Tots estem convidats a gaudir del mateix: de l’aigua, del sol, de suau oreig que t’acarona si aconsegueixes situar-te ben arran del mar, del soroll acompassat de  les ones al trencar-se damunt la platja... I els infants a fer sorreta, flams i amb l’ajuda del pare algun castell de sorra.

Les platges no son només pels turistes com semblava temps enrere. I és bo reconèixer que molts han reconquerit les platges després d’un llarg silenci. Molts recordem encara quan “a mar” només hi baixàvem quatre joves, alguna mare amb la canalla –s’hi anava a berenar- i alguna persona que anava a prendre els banys per prescripció mèdica. I entre mig de tant pocs banyistes podies ensopegar-te amb les barques dels pescadors. Aleshores ningú donava importància al mar, ningú cuidava la platja i els claveguerams de tots els pobles de la costa arribaven impunement dins del mar. I no cal dir el trist espectacle que oferia la platja l’endemà d’una tempesta d’estiu amb tota la brutícia que torrents i clavegueres havia arrossegat vora el mar i les rates ofegades pel tragit de l’aigua de panxa en l’aire....

Ara podem gaudim d’aquest bé tan meravellós que la natura ens ofereix i també compartim-lo, perquè vora el mar, tots som iguals.

  

Salutació als nous regidors electes

Abans de passar a la constitució formal del nou ajuntament permeteu-me compartir algunes reflexions amb tots vosaltres.

No cal dir que m’omple d’emoció poder estar avui aquí presidint aquest acte. Son fets que un no pensa mai que li puguin passar a la vida, però resulta que passen...

Llegia fa uns dies* en un diari que al llindar de la porta de la sala de Plens de la Bisbal de l’Empordà, hi ha escrita una frase que diu: “Entreu amb el cap dret i amb el cor net!” Aquestes paraules adreçades als càrrecs electes ens recorden que hem d’estar orgullosos d’exercir la funció de servidors públics i que ho hem de fer amb tota honestedat .

Ens parlen de la dignitat dels que representem als nostres conciutadans però també de les obligacions morals que això comporta i que per sobre d’altres vinculacions o interessos hem de fer prevaldre la nostra dignitat personal.

Tots nosaltres, fa uns mesos vàrem dir un sí a la proposta d’anar a unes llistes municipals. Segurament tots varem haver de reflexionar molta estona o dies abans de donar aquest sí, perquè donar aquest sí, no és fàcil; anar a una llista municipal vol dir comprometre’t, implicar-te, vincular-te amb el teu municipi, amb els teus veïns, amb la teva gent d’una manera més intensa durant els propers quatre anys de la teva vida.

Però el dia 22 de maig no només ens vàrem comprometre amb Mataró els que estem aquest costat de la sala de Plens, els que esteu a l’altre costat i tots aquells que ens vareu votar també, en certa manera, us vareu comprometre a treballar amb nosaltres pel bé de la ciutat, i fins i tot aquells que no varen votar, que pensaven que tal vegada ja els estava bé el que els altres decidien per a ells..., aquells també es comprometien a treballar per la ciutat.

Tots, d’una manera o altra, ens hem compromès a treballar per a la nostra ciutat, per fer d’aquesta ciutat un espai de convivència i de cohesió social. No podríem parlar de democràcia real sinó hi ha participació en la política*. No hi ha democràcia veritable si deleguem l’acció i la responsabilitat de governar exclusivament en els càrrecs electes. No podem parlar de societats democràtiques sense el compromís individual, aquesta paraula que de vegades ens fa basarda pronunciar: compromís

Així doncs, tots estem avui aquí per a treballar per la nostra ciutat, per a tota la gent que viu a Mataró: per als nascuts aqui i per als que han decidit viure i treballar a la nostra ciutat.

De fet, no podríem exercir el nostre càrrec de regidors electes sense tenir en compte que ho fem mirant els altres. Els altres, els nostres veïns, la nostra gent són la nostra raó d’estar aquí. Sense l’altre jo no seria, perquè estaria sol; per tant és l’altre el que em dóna sentit a mi mateix i és per l’altre que estic aquí. I és per a ell que vull esforçar-me en fer créixer i fer progressar aquesta ciutat.

D’aquí uns moments sobre la constitució i els estatuts prometrem o jurarem que exercirem la nostra funció de càrrec electe amb honestedat, però jo voldria demanar-vos que anéssim més enllà, que féssim un pas més i que en aquest moment tan solemne poséssim damunt d’aquestes normes una norma més, una norma encara més bàsica i que ens uneix a tots els homes i dones del món, que està refosa en el codi dels drets humans i que podríem resumir en una sola norma que ha de guiar la nostra actuació: i que és que, per damunt de tot, ens comprometem a treballar per la dignitat de la persona humana, de tota persona humana.

I encara una cosa més. Aquest treball nostre, aquest esforç nostre per la dignitat de la persona humana no es pot acabar als límits del nostre municipi, ni de la nostra comarca, ni del nostre país... Els ciutadans de Mataró, en sabem prou d’aquesta tasca: des de fa molts anys el nostre anhel per aconseguir un món més just i més cohesionat ha traspassat el nostre terme municipal: des de fa molts anys aquesta ciutat mira més enllà i amb aquest afany de treballar per la dignitat de les persones aporta una petita part del seu pressupost a fer realitat un dels preceptes dels drets humans que abans hem esmentat: que d’altres pobles, d’altra gent amb menys oportunitats que nosaltres puguin també avançar en justícia social i en equitat. I per tant al comprometre’ns ara davant dels nostres ciutadans fem-ho també amb aquest esperit solidari que sempre ens ha caracteritzat.

Així doncs, imbuïts per aquest desig d’acceptar el càrrec de regidor amb dignitat i de complir les nostres funcions amb honestedat tal i com ens recordava aquella primera frase: “Entreu amb el cap dret i amb el cor net!” prosseguim ara l’acte de constitució d’aquest nou ajuntament.

*El Punt: J. Matas, 23/05/11

*El Punt: E. Serra, 25/05/11

¿Justícia o venjança?

Aquests dies davant les diferents manifestacions que han sorgit arran de la mort del cap d’al Qaeda, molts ens interroguem si el procediment ha estat correcte, si millor aquest acte de “justícia” sumaríssim, o si hagués estat millor haver-lo capturat; si es mereixia un judici just com qualsevol altre mortal, si...

Alguns han reiterat que ara el món és molt més segur, donant força a aquella dita castellana que fa “muerto el perro, muerta la rabia”. I la pregunta que segueix és: segur? No hi haurà qui voldrà ara venjar aquesta mort?

Dijous passat, el president dels EEUU, amb un gest de complicitat generosa es va apropar a la famosa zero per a fer costat als familiars de les víctimes del 11 S de 2001, per a consolar-los i per a dir-los, que finalment s’havia fet justícia i que el responsable d’aquells crims havia pagat amb la seva vida.. I el cert és que aquests familiars en declaracions als mitjans només tenien paraules d’agraïment per al seu president...

S’havia fet justícia? Era això el que reclamaven els familiars? No estarem parlant de venjança més que no pas de justícia?

Valorar des del desconeixement –malgrat el munt d’explicacions que van arribant- l’actuació del comando que va intervenir en l’operació no té massa sentit, quan els soldats tenien ordres d’acabar amb el cap d’al Qaeda.

No té cap sentit discutir si el terrorista més buscat del món portava armes, si tenia intenció de disparar, si va oferir o no resistència... sempre hi haurà veus que justificaran haver-lo matat abans de capturar-lo i jutjar-lo, perquè ben mirat –no ens enganyem- Bin Laden ja estava jutjat i sentenciat. Tots l’havíem sentenciat. Proporcionar-li un judici just segurament hagués semblat una pantomima.

Per això els familiars de les víctimes estan satisfets: s’ha fet justícia. Però la pregunta pren cada vegada més pes: realment s’ha fet justícia o s’ha venjat la mort de les víctimes del 11 S, de l’11 M, del 7J i de tants i tants innocents? .

Dràcula, fill del Dragó

El nom de Dràcula, ve del sobrenom que rebien els prínceps de Valàquia o de Transilvània. No sabem ben bé si perquè aquest era el nom del mític Dragos, fundador de Moldàvia, que juntament amb les altres dues regions formen la Romania actual. El cert, però, és que Dràcula, vol dir fill del Dragó. En alguns llocs es traduït com a fill del Diable, perquè sembla que els dragons sortien de l’Infern. Avui, però, i degut a B. Stoker, Dràcula s’associa a vampirs i a personatges que et claven els ullals i xuclen la teva sang.... Cap d’aquests personatges imaginaris va viure al castell de Bran que és on l’irlandès Stoker situa el llegendari príncep -que no compte.

Diuen que una bella princesa d’aquells indrets li agradava banyar-se amb la sang de donzelles joves perquè això la rejovenia.... També és cert que un dels prínceps de Valàquia, Vlap Tepes, conegut per la posterioritat amb el nom de l’Empalador, va ser conegut arreu per la forma de torturar als seus enemics... Unes i altres històries varen inspirar a B. Stoker i la seva novel•la de vampirs, avui de domini universal.

El castell de Bran, una fortalesa de finals de l’edat mitjana, era una torre de defensa situada en un pas estratègic que al mateix temps exercia de burot –control comercial- entre la Valàquia i la Transilvània, i pel que sembla no hi va viure cap dels personatges citats.

De vampirs, però, i d’altres tipus d’Empaladors, de persones que fan mal, que claven “les ungles” de la maldat i de la mesquinesa n’hi ha un munt. I només amb la intenció de fer mal a l’altre. No cal anar massa lluny per a trobar “vampirs” del segle XXI. A casa nostra n’hi ha un piló. En parlarem; avui, però, només mostrem el castell de Bran, visitat pels romanesos per tot el que va suposar al llarg de la seva història i pels turistes, per tot allò que n’han explicat i que només és llegenda

Transilvània, més enllà dels boscos

Més enllà dels boscos i fins els Carpats que la delimiten pel Nord, per l’Est i pel Sud es troba la regió de Transilvània. Una regió que ha estat cobejada al llarg de la història per diferents “invasors”. Els primers en arribar foren els romans que traspassaren el Danubi per ocupar aquesta regió on hi vivien els “dacis” incorporant-la a l’imperi romà sota la denominació de la Dàcia romana i que saltant els Carpats, perllongarien fins el mar Negre. Als “invasors” romans deuen la llengua que avui parlen: la romanesa, en una àmplia zona rodejada per diferents llengües eslaves. Tot i amb això, cal fer esment que a la Transilvània –amb Dràcula comprés- s’hi parlen altres llengües: l’hongarès i l’alemany. L’hongarès degut a la seva proximitat amb Hongria i perquè durant moltes dècades aquesta regió havia format part de l’imperi austro-hongarès. L’alemany, perquè al segle XII gran part d’aquesta regió fou repoblada per “alemanys”, millor dit, per saxons que hi han mantingut la seva llengua al llarg del temps. Els saxons i els hongaresos que habitaven la Transilvània vivien bàsicament als burgs o a les ciutadelles fortificades, que encara avui es poden visitar, com Sighisora, mentre els “romanesos-romanesos” que parlaven el romanès vivien al camp i només en períodes de lluita contra alguns dels nombrosos “invasors” que passaren per aquestes terres els era permès d’entrar a les ciutats fortificades per a poder-se defensar de l’invasor. Un d’aquest exemple seria la ciutat medieval de Prejmec on a l’entorn de la muralla fortificada s’hi poden veure petites cel•les, una per família, que ocupaven els camperols en temps d’invasió.

Transilvània és, però, un país verd i frondós, amarat de prats i pujols suaus i de muntanyes encrespades on a part dels llops i els óssos –pares dels actuals óssos pirinencs - hi habita l’ombra del compte Dràcula i tota la seva llegenda.