El blog de la Maria Carme

M'he decidit a fer un blog per intentar no perdre el ritme de les noves comunicacions, perquè al cap i a la fi és això: una nova forma de comunicar-nos, que és una de les primeres necessitats humanes, si no quin sentit té si el meu jo no el puc comunicar amb ningu? la segona fase va més enllà que és la de compartir. Bé això, per un altre dia...

dijous, de juliol 10, 2008

25 anys!

Hi ha moltes celebracions de 25 anys, nosaltres hem celebrat la nostra amistat: 25 anys d'amistat; en va unir la feina, cadascú amb la seva responsabilitat, però més enllà del treball es va anar forjant una amistat que ni el temps ni la separació física del treball ha fet minvar.

Quantes coses hem forjat plegades, hem viscut, hem disfrutat, hem sofert! Hi ha però un tema que no podem separar de la nostra amistat: el treball, millor dit l'esforç per fer el treball ben fet, sense escatimar ni hores ni neguits. Aquest gran repte que és fer la feina ben feta, no perquè vinguin a donar-nos-en les gràcies, i que bé que ho fas, etc, sinó perquè toca, perquè ens faran forjar així, perquè no entendríem fer les coses a mitges, ni que els altres haguessin de treure les castanyes del foc, perquè nosaltres hem llençat la tovallola.

Amb el recorregut del temps, de les nostres pròpies vides, ens adonem que l'esforç ha estat el nostre millor company de camí, un camí que iniciarem plegades fa 25 anys i que ara cadascú de nosaltres desenvolupa en àmbits i espais diferents. Vàrem tenir la sort de trobar-nos a la feina, i juntes vàrem treballar una pila d'anys; avui joioses hem celebrat que seguim essent tan amigues com aleshores i disposades a ajudar-nos mútuament en els moments difícils de les nostres pròpies vides. Acabem de superar un d'aquests moments i per això encara ens agradava més de poder compartir una estona de la nostra vida.

L'amistat, això que ens fa vibrar al costat de l'altre, no és res més que això, estar disposat a compartir amb l'altre tots els moments bons i dolents de la vida; celebrar-ho és evidenciar que res ni ningú podrà mai trencar ni anul·lar allò que el pas dels anys ha anat fent pòsit a les nostres vides. Un amic és el millor tresor que podem tenir.

dimecres, de juliol 09, 2008

La llarga espera

Si hom aprèn alguna cosa del pas per un o diferents centres hospitalaris és saber esperar. Algú diria: desesperar, però val la pena prendre-ho en positiu i dir: esperar, esperar llargament, i encara més, esperar i callar, perquè ningú et pot donar raó de res:" has de parlar amb.." o "amb l'altre", o "ja vindrà la infermera", o "després passaran a".... i així al llarg del dia i de la nit. Si estàs bo, i bé, pots arribar a entendre una situació d'espera, però quan hom està malalt o està al costat d'un malalt neguitós, l'espera ja no pot ser submisa i plena de paciència sinó que acaba apoderant-se d'un mateix i al final pots acabar perdent els papers perquè ja estàs cansat d'esperar i de veure el malalt desemparat, neguitós, ple d'angoixa i sense resposta. Aquí hi ha el punt més rellevant d'una situació hospitalària, en el ben entès que ningú hi va a passar l'estona: la persona; quan un malalt entra a un centre hospitalari deixa de ser una persona amb noms i cognoms, -tot i que els pobres auxiliars intenten nomenar-lo pel nom, que moltes vegades no és ni el que està acostumat a sentir sino el que diu el "carnet"-; el malalt passa a ser un pacient, i un pacient que com aquell qui diu ha perdut a la família, perquè sembla que els pacients siguin dels metges i metgesses i que la família poca cosa hi té a veure. Quan després de llargues pesquisses aconsegueixes que algú informi a la família, es fa amb un llenguatge tan tecnificat que en prou feines acabes d'entendre el que li passa al teu familiar... Això si, al seu expedient ha quedat tot recollit, tot el que se li ha fet, el que ha de fer, etc., però: dins d'aquest llarg procés d'anàlisi i de diagnosi algú li pregunta al malalt : com està? com se troba?

Amb un farcell de paciència al final algú et diu,"... i ara caldrà derivar-lo cap aquí o cap allà", o "ja se'n pot anar a casa i té visita al dia tal". I de repent et trobes en una sala d'un centre hospitalari amb un munt de persones amb la mirada interrogant preguntant ¿què hi fem aquí? I l'angoixa, el desconcert, i la solitud els acompanyarà en la seva nova estança