Conecta't

L'altre vespre hi va haver una xerrada sobre "les drogues". Érem poquets, alguns professionals i algunes famílies. Una d'aquestes famílies era del Marroc. Abans de començar la mare va dir que no entenia massa la nostra llengua i que la seva filla li ho aniria explicant. La noia, de setze anys, va manifestar que portava poc temps aquí però que ho podia anar seguint a poc a poquet i en català. Vaig quedar admirada! Quina voluntat, vaig pensar. Després vaig recordar el difícil que és trobar-te en un espai on tot és diferent, on no entens quasi res del que diuen, on intentes anar "caçant" paraules que després encadenes per a poder entendre el què s'està dient. No us ha passat mai?. Si alguna vegada has anat a una conferència on es parla una llengua que domines poc –i no hi ha traducció simultània- el que fas és justament això: un gran esforç per a captar les paraules i després mirar de fer una composició del que diuen, no? I això és una tasca que requereix un gran esforç d'atenció i de comprensió. Si això s'esdevé en un país estranger, la tasca encara és més àrdua i l'esforç, en mig d'un ambient desconegut, esdevé enorme, quasi no és pot ni mesurar...

De tant en tant m'anava mirant aquella mare i aquella filla i totes les ganes que posaven per anar seguint la xerrada. Vaig admirar la seva actitud de voler saber, de voler conèixer malgrat l'impediment de la llengua.

Penso que moltes vegades som incapaços de valorar el gran esforç que fa molta de la gent que arriba a casa nostra i que no entén res, no compren ni un mot de la nostra llengua i que no pregunten res perquè no saben ni com articular la pregunta. I nosaltres els exigim que n'aprenguin, i ja està, com si això fos cosa de màgia! Ens passem, no?

L'indigent

Ha mort un indigent. La ciutat n'anava plena. La noticia corria de boca en boca aquest matí: "els de manteniment de parcs i jardins han trobat un indigent mort en una cèntrica plaça". Tots els mitjans se n'han fet ressó. Després ha resultat que l'indigent no ha mort ni de fred –aquests dies no en fa gaire-, ni de fam –cada dia anava als menjadors-, més aviat semblava que havia passat pel sedàs d'algun company.... però què hi fa ara; l'home ja és mort i avui tothom a parlar dels sense sostre, de si l'administració, de si Càritas, de si fa, no fa.... El cert és que l'indigent és mort i ningú no el plorarà, perquè amb els únics que compartia no-sostre, ahir també el varen deixar, el varen esbatussar i l'abandonaren a la seva sort...
Ara no val a omplir-se la boca de que es fa o es deixa de fer, si poden anar a dormir a l'alberg, si els donen menjar, si... Fa pocs dies, en un altra plaça, aquest mateix indigent es barallava amb un altre fins a fer–se mal. Ningú va còrrer a avisar la policia per aturar-los; alguns s'ho miraven de lluny i d'altres, com sempre, passaren de llarg...
Res. La nostra societat exclou i aquesta és la crua realitat. Som una colla d'excloents i aquells que no ens agraden els deixem al marge. No val deixar només en mans de l'administració la solució d'aquests col·lectius; l'administració fa el que pot, endega programes d'atenció i rehabilitació que de moment fructifiquen ben poc; arreu s'ha iniciat diferents experiències i costa molt de trobar una sortida bona per a tothom. Molts d'aquests indigents són persones amb malalties mentals –un 30% deien ahir mateix les estadístiques, però si doblem aquesta xifra potser no ens equivocarem. Ara, ja adultes es fa difícil poder tractar correctament a aquestes persones malaltes, però això no eximeix ningú de pensar què es pot fer per a no deixar ningú al marge i que cal buscar fórmules conjuntes –societat civil i administració- per aconseguir a p

Les flors de l'amistat

En mig de tantes flors en prou feines es podien veure les despulles de l'enginyer, talment era la quantitat de rams que rodejaven el fèretre del difunt i omplien a vessar aquella sala de vetlla.

Al llarg del matí un continuo de floristes de la ciutat anava entrant i sortint de la sala deixant els diferents pomells de flors ací i allà.

Sempre he pensat que això de les flors als difunts era una tradició una mica absurda i sense sentit. Però allà, davant del meu amic mort aquell mantell de flors de tots colors i de totes procedències traspuava un sentit nou, traspuava amistat. Si, si, tots aquells rams uns enviats des del Nord, d'altres del Sud, d'altres dels llocs més recòndits del país, volien expressar l'admiració i l'estima envers aquell gran home.

La seva vida havia estat una font d'amistat, un doll de saviesa compartida amb molta gent, i ara tota aquella estima li era confirmada amb un senzill ram de flors. Era la forma més càlida d'expressar la gratitud a l'amistat rebuda, ja que la major part de la gent que enviava les flors no es podia fer presents per raó de la llunyania, tot i que molts, havíem fet un llarg camí per a poder acompanyar-lo en aquest moment del traspàs. Molts, però, no varen tenir tanta sort i volgueren testimoniar aquesta amistat amb unes flors.

Eren tants els rams que la família tingué feina a anar recollint les diferents targetes per a, primer, saber qui les enviava i posteriorment poder-los donar les gràcies. Molts rams, malgrat les targes, quedaren anònims, perquè ningú era capaç d'ubicar tants i tants amics del difunt...

No cal dir que es va haver d'afegir un vehicle complementari per a transportar tots els rams fins a l'església i després fins a cementiri.
Un cop finalitzat l'enterrament la llosa del panteó va quedar recoberta d'un tapís de flors de mil colors, eren les flors de l'amistat i de l'agraïment per a haver tingut el goig de compartir un tros de la vida amb aquesta gran persona.

I així mateix ho vaig anotar al llibre de condol: Gràcies per haver-te conegut.

Els altres

Aquests dies, gairebé sense proposar-m'ho he sentit diferents comentaris que per a nomenar-los d'alguna manera, diré que eren molt desagradables. Però el fet és que sentir-los em feien mal a les orelles, però si haig de ser sincera em cal reconèixer que m'han afligit notablement: "Quin disgust que tindré si Montilla surt president"! "i això?" interrogava l'altre; "perquè ell no ha viscut el que hem viscut nosaltres durant aquests anys", "què vols dir amb això? si des que era jove viu i ha treballat per Catalunya?", " Si, però és diferent.".... L'any 1964, Francesc Candel publica el llibre "Els altres catalans"; en aquells moments en Montilla encara no havia pujat al "Sevillano" i com tants d'altres havia arribat a Catalunya buscant un futur millor, però tot i amb això per a molts "catalans" Montilla encara pertany al grup dels altres, dels catalans de segona, dels no nascuts aquí i que, malgrat que han lluitat tota la vida no només per guanyar-se el pa si no per fer gran aquest país, segueixen essent per a molta gent: els altres.
Tants anys d'omplir-nos la boca de democràcia, de solidaritat, de justícia i no sé quantes coses més, i a l'hora de la veritat no volem un president dels altres. És cert, al llarg de la recent campanya electoral aquest tema s'ha intentat passar de puntetes, però no del tot, perquè hi ha que ha reclamat les gràcies per l'acollida (dels altres, és clar).
No sé com acabarà aquest procés iniciat de negociacions per a formar govern i qui finalment l'encapçalarà, però no em sabria gens de greu veure moltes cares disgustades; potser serà la manera de que s'entengui d'una vegada que en aquest país tots som iguals i que justament el que diferencia l'esquerra de la dreta és que l'esquerra sempre lluitarà per aconseguir la total igualtat entre homes i dones, entre blancs i negres, ... perquè per a l'esquerra no existeixen els altres.