La classe magistral

El concepte de classe magistral ha quasi desaparegut del llenguatge acadèmic d'avui. Bé, el que ha desaparegut no és el concepte si no el fet en si mateix: moltes "classes" ni tan sols s'imparteixen, és a dir, que allò d'un espai –enorme- on arribaven els alumnes i esperaven l'arribada del professor perquè els expliques una determinada lliçó, ja no es dona. Algunes d'aquestes classes han estat substituïdes per un intercanvi d'informació-formació mitjançant les noves tecnologies i la presència del professor i dels alumnes a l'aula ja no es porta. Molts "enyorem" aquells bells moments en que el professor entrava cerimoniosament a l'aula i després iniciava la seva acurada explicació. No sempre era així, ja ho sabem, però era el que havia de ser... De tant en tant, però, aquesta cerimònia del professor-alumnes-aules i dins un marc universitari es configurava com un gran esdeveniment: aquell dia, per diferents motius, s'impartia una classe magistral a l'aula tal... i tothom hi feia cap per a no perdre-se-la. I normalment, mai ningú, quedava decebut, perquè el que la donava s'ho havia "currat abastament" –bé, en llenguatge acadèmic cal dir "preparat". Més endavant, en algunes de les càtedres, de vegades senties dir: avui el professor tal ens ha fet una "classe magistral", de tan bé que s'havia explicat.

Fa pocs dies a casa també hi va haver una gran classe magistral: la primera i la darrera classe que un bon mestre va impartir al seu fill la nit abans del seu darrer examen de la carrera. Dic que fou magistral, perquè amb poc temps va haver d'aprofundir en tot un seguit de temes per tal que el xicot coptès amb una breu i profunda pinzellada cadascun dels temes que hi havia al programa que repassaven. I fou així de magistral perquè després d'aquella gran classe, l'endemà el jove es va presentar a l'examen... i va aprovar la seva darrera assignatura.

"Los campitos"

"El padre, el padre, es el padre",,, amb aquestes salutacions, dempeus al costat seu damunt del camió-jeep que ens conduïa cap a la Cuchilla, vaig començar a conèixer el que després esdevindria el nostre benvolgut Àngel. Poca estona abans, dins de la senzilla església de Peralvillo, ens havia explicat qui era la patrona de República Dominicana que amb tanta estima la gent venerava: "un dia després d'unes terribles ventades i d'intenses pluges –un huracà d'aquest que es formen malauradament cada estiu al Carib- uns natius trobaren dalt d'un arbre aquest quadre de la Verge d'Altagracia que los conquistadores havien portat del seu país (Extremadura); el quadre estava sencer, sense cap estrip, ni cap rascada, havia sobreviscut intacte a la gran tempesta, i d'aleshores ençà esdevingué la patrona d'aquesta illa".

El vehicle anava surcant els malmesos camins de "los campitos" i l'Àngel ens deia que intentava visitar al menys un cop al mes a tota la gent de la seva parròquia, que hi havia llocs tan inaccessibles que hi havia de pujar amb una mula, però que feia els possibles per arribar-hi perquè era l'única forma de contactar amb ells.

Arribats a dalt de la Cuchilla, després de les mil i una peripècies, una munió de gent ens esperava: "el padre" els havia convocat per a rebre els amics-forasters. No cal explicar tot l'esforç que havien fet per a tenir-ho tot a punt. Estaven tan contents de rebre'ns que donar-los les gràcies era poc. Compartirem la taula i després l'eucaristia a la mateixa taula, però ara, envoltada d'una devoció excepcional.

De tornada, per "las Lomas", la gent seguia sortint de les petites cabanes per a saludar "el padre" Mai havia apreciat tanta emoció continuada, però és que per aquella gent el padre esdevenia l'enllaç amb el món real i alhora un bri d'esperança cap a un futur millor.

Fa un mes que "el padre" ens ha deixat, al ple de la seva vida, tenia només 46 anys, i ho ha fet lluny de la terra que el va veure néixer –Xile- i de la gent que tant l'admirava i que ell estimava de Rep. Dominicana. Ha estat un camí de sofriment i de solitud, però en el seu rostre, de vegades, encara s'insinuava aquell mig somriure que l'acompanyava aquell matí mentre descobríem "los campitos".

Durant la celebració de comiat un company va cobrir les seves despulles amb un mantell on hi havia un brodat de la Verge d'Altagracia.