El blog de la Maria Carme

M'he decidit a fer un blog per intentar no perdre el ritme de les noves comunicacions, perquè al cap i a la fi és això: una nova forma de comunicar-nos, que és una de les primeres necessitats humanes, si no quin sentit té si el meu jo no el puc comunicar amb ningu? la segona fase va més enllà que és la de compartir. Bé això, per un altre dia...

dimarts, d’agost 29, 2006

CASES VERMELLES


Passejar una tarda de finals d'estiu per un poblet del centre de França és una delícia. Dic a finals d'estiu, perquè allà, a mig agost, quan el dia comença a escurçar-se el temps esdevé quasi tardorenc i, en caure la tarda, cal abrigar-se. Tots els pobles esdevenen una meravella: ben cuidats, ajardinats, ... però aquest encant millora quan el poble que visitem està construït amb pedres vermelles; si, si, pedres vermelles, no maons o totxanes, pedres arenisques de color vermell. Des de fa anys la "municipalitat" que és com anomenen el govern del poble ha tingut molta cura de conservar el poble amb les seva espectacular identitat: un poble vermell. Per això va encarregar a un enginyer que en fes la il·luminació adequada sense trencar l'harmonia del poble, ni els colors, ni la imatge. ni les siluetes... Agafant com a punt de partida l'església com a centre neuràlgic del poble la claror va il·luminat els carrers i placetes sense que se'n percebeixi cap element dissonant amb el paisatge: vull dir, pals, cables, ... Una obra perfectament dissenyada i correctament feta. El millor de tot, però, va ser el poder gaudir de tanta bellesa al costat de l'enginyer que ho va projectar i anar escoltant a cada pas les seves sentides explicacions.
Tots els petits pobles de França tan ben cuidats i ajardinats són una meravella municipal per a prendre com a "model", però el nostre amic enginyer, avui, fill predilecte de Collonges-la- Rouge, n'ha estat un dels millors artífexs.

dijous, d’agost 17, 2006

MERYEM ANA EVI

Sota aquest títol es troba una petita casa de dues estances al mont Panayir, prop de l'antiga Efes. Silent, al bell mig del bosc, "la casa de Maria" ha esdevingut un espai de trobada de dues civilitzacions o si es vol de dues religions: la musulmana i la cristiana.

Diu la tradició que Joan –alguns diuen que Pau- s'emportaran Maria, degut als greus disturbis que hi havia a Jerusalem a mitjans del segle I. Joan i Pau, ambdós, visqueren llarg temps a Efes, una important ciutat comercial de l'època. La resta de les seves pedres en donen sobrat testimoni.

No sabem si Maria marxà o no amb ells. Els de la regió, tenien per costum apropar-se a l'avui santuari i deixar-hi flors, perquè deien que aquella va ser la darrera casa de Maria. Diferents proves confirmen que allà hi va viure gent al segle primer.

Però deixant a part, la història i/o la tradició, el cert és que allà tot és pau. Només el cant de les cigales trenca el silenci d'aquest espai tan íntim que convida a la serenor i a la quietud. Però el millor que té aquesta petita estança és que allà dins hi cap tothom, i allò que esdevé tan difícil a casa nostra –a l'Occident de la Mediterrània- allà – a l'Orient del Mar Nostre- és del tot normal: musulmans i cristians, comparteixen plegats uns moments de pregària i de recolliment.

En sortir de la casa –no sé si de Maria, què hi fa!- hom té la sensació de pertànyer a una humanitat més gran, més àmplia, que ha superat moltes barreres i que no fa diferències ni en el pregar, ni en el parlar, ni en el vestir…

Després en sentir recitar alguns fragments de l'Alcorà, a la mesquita d'Ulu Camil, a Bursa, ja no em semblaven tan estranys.