El blog de la Maria Carme

M'he decidit a fer un blog per intentar no perdre el ritme de les noves comunicacions, perquè al cap i a la fi és això: una nova forma de comunicar-nos, que és una de les primeres necessitats humanes, si no quin sentit té si el meu jo no el puc comunicar amb ningu? la segona fase va més enllà que és la de compartir. Bé això, per un altre dia...

dimecres, de juliol 05, 2006

El treball avui

Ahir al plenari del pacte local per a l’ocupació que reuneix empreses, sindicats, ens locals i d’altres estaments, i després d’escoltar els resultats formals de l'any 2005, el representant d’un dels sindicats majoritaris va voler fer una reflexió en veu alta sobre el treball avui.

Ara, tothom parla de deslocalitzacions, de contractes “brossa”, de treballs precaris, però també de rigideses, de bonificacions per afavorir l’ocupació... els sindicats per un cantó i les empreses per un altre i tot amanit, però, per l’administració; tots plegats tenen com objectiu comú la plena ocupació. I és cert que estem en uns moments de força ocupació però curiosament estem en un moment també de reajustament, millor dit, de canvis dins del que fins ara n’hem dit sistema productiu.

I aquí salta la qüestió: sistema productiu? Molta gent està ocupada, però quanta gent “produeix”? Per a créixer, fins ara, calia produir riquesa, però hem esdevingut una societat de serveis, on la majoria dels nous filons d’ocupació estan destinats al servei de les persones i/o de les empreses; però de quines empreses? què produeixen aquestes empreses? quins són els nous productes o mercaderies que substitueixen, per exemple, el nostre gran i extens sector tèxtil?

La creació de riquesa ha permés al primer món un elevat estandar de benestar, però ara quan tot això canvia, quan el sistema productiu parteix d’uns altres paràmetres, com mantindrem aquest estat del benestar? a costa de què? o a costa de qui?

Els nostres avis tenien com a fita aconseguir unes condicions de treball dignes i a fe que amb anys, sang i lluita ho varen aconseguir: jornada de 8 hores, descans dominical, vacances, prestacions,... però ara això és patrimoni d’uns quants només, perquè quan estem parlant d’ocupació per a tothom, de plena ocupació, al mateix temps, sense potser adonar-nos, estem signant una aminoració de les condicions de treball, un menyspreu del drets laborals, per alguns, per aquells que només tenen com a única alternativa uns treballs a precari per poder així.... sobreviure.

Haurem de repensar què entenem per treball-societat del benestar avui, i si això és un objectiu reservat a uns quants privilegiats del primer món, mentre d’altres subsisteixen amb unes condicions laborals ínfimes.