Viure la festa

Tot indicava que ahir, dia de Sant Jordi, tot seria diferent. Alguns floricultors s’havien avançat dient que com que “era dissabte” les vendes baixarien –sempre de cara l’euro (abans pela)- i alguns s’afegien a aquest discurs fàcil que hi hauria menys gent perquè als cap de setmana la gent se’n va. Vaja com si ens trobéssim en ple juliol que tothom fa cap a la platja... A la plaça ja vaig veure algunes paradetes de roses, grups de joves que intentaven que apart de la compra la gent marxes a casa amb la rosa... Cap al migdia vaig haver d’anar a la Riera i oh meravella! allò no era la Riera d’un dissabte al matí, paradetes de roses, de llibres, gent fent cua per entrar a la casa gran que ahir amb l’amabilitat d’alguns regidors l’ensenyaven... Resulta que després vaig anar al super i era buit , a unes hores del dissabte que normalment està força ple. Li vaig dir a la caixera. “mira la gent déu ser a la Riera a comprar una rosa o un llibre” i la noia que em fa” ui, si així que plegui hi aniré jo, perquè si no a la tarda no tindria temps d’anar a comprar el llibre” ( la caixera havia d’anar a comprar el llibre!!!).

Ja a la tarda no cal ni dir-ho. Vegeu la descripció que fa en Joan al seu blog amb els 38 gegants de festa. Tot el centre era una festa. Tothom feia cap al centre de Mataró i era magnífic. I després n’hi ha que diran que “Sant Jordi en dissabte...?”

Passejar, intentar passejar pel centre, amb els til·lers verdejant, la música, els gegants, els pares, els nens, els castellers, quin ambient, quina festa. Això si que cal consolidar-ho perquè compartint la festa prendrem a compartir d’altres moments bons i no tants bons de la vida. Visca, doncs, la festa!

Un adéu sense avisar

Un company ens ha dit adéu sense avisar. La seva carta de comiat només deia: “No puc més” . Com que ningú sabia que estès passant uns mals moments perquè no ho havia manifestat, ningú l’ha pogut ajudar. Cap dels seus amics propers li ha pogut dir “Ànims, home, que te’n sortiràs, tots t’hi ajudarem” Però no ha estat així. El teníem a prop i no hem sabut descobrir el seu sofriment. Vet aquí les nostres migradeses, les nostres limitacions. Tenim un company que s’ho està passant malament i no som capaços d’intuir-ho, potser aquell dia, aquell gest... Ara, però, ja és massa tard. I aquest adéu inesperat ens ha deixat un regust amarg. Perquè a la vida hi ha molts moments en que els amics ens reclamen, necessiten del nostre escalf, necessiten de la nostra companyia i nosaltres sempre tan apressats passem pel seu costat sense aturar-nos, sense adonar-nos del seu reclam. El nostre amic d’avui havia omplert la vida de molts amb la seva música, els delectava amb el seu acordió, però –tal i com ha dit en Jordi durant l’homilia- la darrera nota de la seva melodia ha estat desafinada, però ens cal recordar totes aquelles melodies que al llarg de la vida ha anat alegrant la vida de la família i dels amics. La pregunta, però s’imposa: ha estat ell qui ha desafinat? o som tots plegats els que no hem sabut ajudar-lo a trobar la partitura en uns moments difícils?

Sento que a la tele diuen alguna cosa del nou Papa. No en diré res fins després de les vacances a no ser que l’Esperit Sant torni abans.

Encara Joan Pau II

Aquests dies tots hem llegit un munt de coses i hem escoltat un munt de coses sobre Joan Pau II, però el cert és que no hem estat els únics. Molta, moltíssima gent ha seguit amb atenció tot el que s’esdevenia a Roma. Alguns, plantats davant unes finestres que varen estar tres-quatre dies amb els llums encesos fins que una feble vida que hi havia darrera aquelles cortines finalment es va extingir. Vet aquí l’esdeveniment.
A part d’aquestes persones que volgueren “acompanyar” A Joan Pau II en els moments finals de la seva vida –si haguessin pogut entrar a la seva cambra s’haguessin assegut als peus de llit-, molta gent per diferents motius volgueren anar fins a Roma a retre-li al seu petit homenatge, a dir-li adéu, etc.
Ningú pot dir que es varen carregar gent amb autobusos per fer número i apa cap a Roma. No, tots els que aquests dies varen anar a Roma a retre homenatge aquest home hi varen anar perquè en tenien ganes i segur que n’hi havia molts més que la distància, les condicions personals o professionals del moment els ho va impedir. Tots hi varen anar d’una manera gratuïta des dels alts dignataris d’aquest món a aquells homes i dones provinents de Polònia que venien, ben segur, a dir adéu i a expressar el seu darrer agraiment a aquell home que els havia “alliberat”.
Les apreciacions i el perquè de cadascú era diferent, però tots havien estat atrets per un personatge singular i si no algú que expliqui què hi feia l’home més poderós del món agenollat davant de Joan Pau II que li havia retret el que hagués declarat la guerra a l’Iraq, o l’ayatolà de l’Iran, i tantes i tantes personalitats de diferents maneres de fer i d’actuar.
Uns hi anaran atrets per l’home, d’altres moguts per una fe que a molts ens costa d’entendre perquè sembla diferent a la nostra. La fe diferent? No parlem tots d’un mateix missatge, no és aquell Jesús de Betlem qui ha fet possible que s’aplegui tanta gent? Per què aleshores menystenim la fe d’alguns? La gent, la gent era allà a Roma i això ningú ho pot negar. És que algú té l’exclusiva de la fe? és que el fet religiós no s’encarna diferent a partir de les pròpies cultures, de les pròpies vivències... No ens omplim la boca moltes vegades quan parlem de Llatinoamèrica a o de l’Àfrica que el missatge de Jesús s’ha d’inculturitzar en la vida d’aquests pobles. Per què vèiem diferent, doncs, la gent que va anar a Roma?

Bé, per avui deixo el tema aquí.