Curiositat intel·lectual?

Sempre que sento noticies sobre els immigrants i sobre el gran esforç que fan molts d'ells per aconseguir arribar a la " terra promesa" allà on podran viure, treballar i donar un futur millor als seus fills, penso que molta d'aquesta gent ha estat engrescada per "la curisositat intel·lectual" que fa pocs dies ens parlava en Francesc, perquè sinó què els mouria -a part de la fam- deixar-ho tot, terra, familia, amics... per llançar-se a aquesta lluita desconeguda d'una vida millor? El que passa, després, és que molts d'ells, rebent tots el mateix, aniran endavant i d'altres es quedaran novament en el camí. Què vull dir amb això: doncs bé, crec que en Francesc té molta raó quan ens parla de la inversió en la infantesa, en la necessitat d'igualar formació-informació per tal que tothom tingui les mateixes oportunitats, però tots sabem que això no s'esdevé sempre així, hi ha algun element que fa que alguns sempre apuntin per damnunt dels altres, mentre d' altres malgrat tot l'esforç no aconsegueixen millorar la seva situació: curiositat intel·lectual? espavilats? il·lusió? esforç? És cert que hi ha tota una sèrie de condicionants socio-culturals que permeten que uns avancin més de pressa que d'altres, però també és cert que de vegades hi ha persones que malgrat tots els contratemps del món són capaços de superar-ho tot i anar endavant. Hi ha doncs, crec, alguna cosa més que fa que alguns nens/nenes, nois/noies, homes/dones puguin superar tot un seguit d'obstacles i, això sí amb eines a les mans, anar-se obrint camí i millorar tota la situació de penúries que han viscut al seu entorn. Amb tot això no voldria dir pas que els que no tinguin aquest element de curiositat, d'il·lusió,... s'hagin de quedar fora de les oportunitats, i que calgui continuament treballar per la igualtat sobre tot en l'època de l'aprenantatge, però és un tema que sempre m'ha cridat l'atenció. Què hi ha donçs que fa despertar a la il·lusió, a l'esforç, a l'esperança a algunes persones més que d'altres?

JOVES

Aquesta setmana que he començat a normalitzar les meves “activitats” -encara que no totes- he assistit a dos actes diferents on el fet rellevant han estat els joves. Amb una nodrida representació familiar vàrem anar a veure, alguns per quarta vegada, l’actual posada en escena de “Mar i Cel” , i el millor de l’espectacle va ser aquest sentir-se envoltat i alhora arropat –perquè al Nacional Ple dóna aquesta sensació de calidesa- per molts joves. Si, si, una gran part del públic que va gaudir d’aquest meravellós espectacle de l’obra d’en Guimerà era gent molt jove.
El dissabte a la nit, un segon acte, un concert, i ara era els interpretes que eren joves: quin goig veure tanta gent jove cantant ... Era la Coral d’Arquitectura acompanyada per l’Orquestra de la Politècnica. Quan jo estudiava tot això de les corals de les universitats sonava a la prehistòria i la nostra generació ho va obviar, i ara ves per on, tot retorna, com en Guimerà, que ben segur que no va pensar mai que una obra d’ell tingués tant d’èxit a finals del XX i ara a començaments del XXI, i com diu algú de casa, si la fessin sempre seria com “La Ratonera “ a Londres que fa més de 20 anys que la fan i encara hi ha gent per anar-la a veure.... Tot torna. Potser si, però el més important no és recuperar un missatge avui encara viu com el de Mar i Cel, sinó que els que tenen més ganes d’escoltar-lo siguin els joves... Quan vaig a algun lloc i hi trobo una munió de joves, em dic a mi mateixa: Fantàstic! no cal que inventem el futur, ja hi és, els joves fan present aquest futur, i si puc participar d’aquest esdeveniment és que d’aprop o de lluny estic i visc també aquest futur. Dit d’altres paraules, que el meu rellotge em fa l’afecte que no s’ha parat.